Etiquetes o el malson de tot programador

Firstly published in Bloc Esart in november 2017

En una reunió rodejada de programadors informàtics i dissenyadors gràfics l’altre dia em varen preguntar: I quines categories de programes ha d’haver a la plataforma? … Merda! És cert, la gent quan entra a una web per comprar una entrada cultural necessita etiquetes, classificacions… Un moment… Si? La gent ho segueix necessitant?

Poesia musicada, vídeo-dansa, tertúlia post-teatral, mapping-concert i un etern etcètera tan llarg com infinita és la imaginació dels creadors. Fa potser uns 5 o 7 anys es parlava molt de la capacitat de multitasking de les noves generacions i de com això estava canviant els hàbits de consum i per tant les ofertes. El sector del videojoc estava revolucionant el mercat creant productes multipantalla, el sector audiovisual s’emocionava amb conceptes com Transmèdia o Social Tv, el teatre -que tants anys porta intentant carregar-se la quarta paret- de sobte incorpora altres formats com a part del seu relat. I tot i així seguim necessitant etiquetes i classificacions que ens diguin si volem anar a veure teatre, dansa o música en viu. I mentrestant els creadors no deixen de complementar, barrejar i experimentar tot tipus de mescles possibles. El modernisme ho va fer amb les formes, el postmodernisme ho va fer amb els materials, ara ho estem fent amb tots els llenguatges creatius al nostre avast: “Ja coneixem de sobres el llenguatge cinematogràfic; provem ara de desmuntar el format! I si el fem encara més gran? I si el projectem sobre una façana? Quin paper hi juga llavors l’arquitectura? Com es complementa una construcció estàtica amb una creació d’imatge en moviment?”

La industria i els models de negoci canvien les seves estructures però segueixen necessitant com l’aire seguir establint etiquetes per crear valor:

- Bad Gyal no fa trap, fa dancehall. -

I mentrestant els creadors segueixen barrejant gèneres i formats a la batedora per a crear nous llenguatges:

- La Bienal de Venècia (coneguda pel seu festival d’art contemporani i pel de cinema) va presentar el 2011 la companyia Sr.Serrano com a ““Heterogénea compañía de artes escénicas que combina teatro, danza y video-arte logrando un lenguaje original, afilado y mordaz.” -

I també ho fan els promotors i gestors de projectes culturals:

- “Festivals including installations and art projects to entertain concertgoers is nothing new, but Dusk Till Dawn took a different approach: integrating an immersive story experience with live actors that could allow anyone to suddenly find themselves wrapped in their own immersive adventure.” -

Estripem doncs les etiquetes i la industria ja se n’adonarà! Però estripem-les totes, inventem-ne de noves! I ja que hi som, estripem també les etiquetes d’especialització professional! Les dels públics! Les dels espais!

Franc Aleu i els Germans Roca ens van fer somiar com seria una obra sense barreres, un projecte coral, i van demostrar que l’art i la creació parlen el mateix idioma, independentment dels materials, els ritmes o els gèneres que s’utilitzin.